SABORS D'UNA VETLLADA MUSICAL .

Esplèndida vetllada musical la de dissabte a la nit. Els bons costums, les sanes aficions i la força artística es va deixar sentir a la vila de Xàbia, per demostrar, una vegada més, que als pobles mediterranis la música ens somou de soca-rel i ens fa bullir la sang, en que estiguem al curt i dur mes de febrer.
Per començar la vetllada, en concloure el capvespre, vam assaborir la presentació del disc “Casino Jalouse, dotze ballables i un One-step humorístic”. El nou treball de la Romàntica del Saladar, emblemàtica banda de Xàbia coneguda i reconeguda més enllà del País, ens va fer vibrar als sons de melodies centenàries. Foxtrop, java, pasdoble, tango, ritmes mítics que recobren frescor i vigència en ser interpretats pels músics de la RAS, i així com en altres temps van entretenir els nostres avis, ara ens distrauen a nosaltres, ens trauen dels mals humors i ens atrauen al ball i a la festa. Les més de dues-centes persones que abarrotàvem la sala d’audicions del conservatori no vam poder deixar de moure els peus, això sí sense canviar-los de lloc per la falta d’espai.
La segona part de la vetllada, ens la va brindar la generositat dels nombrosos grups de Xàbia que dediquen oci, gust i treball a la música. La gala solidària”Xàbia, tots per Haití”, demostrà el compromís d’ajuda i col.laboració econòmica dels veïns amb les tragèdies d’altres pobles (és el mínim que podem fer). La gala s’acollí en l’església-fortalesa (abans de l’ajuntament, des d’agost de l’arquebisbat, recentment de la parròquia). L’històric edifici va tornar a mostrar quan sabuts eren els nostres avantpassats, en aquest cas en qüestions d’acústica; veus i instruments acaronaven l’aire i els sentits sense cap tipus de sonorització electrònica, la bona arquitectura i la qualitat de la pedra tosca eren suficients.
Acabada la vetllada, el bon sabor d’oïdes es veia enterbolit per les preguntes de sempre: com un poble que estima tant la música no té un lloc modern per allotjar-la? Amb tant com s’ha construït les darreres dècades, on està l’auditori promés fa vint anys?
Ai els governants! que mal interpreten les partitures que els donen els pobles.

(Veure vídeo de la presentació de Casino Jalouse)

HAITÍ

Ara i adés, els fets que ocorren em fan pensar en que aquest món està muntat amb quatre patades perverses i organitzat amb cinc manotadas avaricioses. El terratrèmol d’Haití, desastre natural, tragèdia humana, infern social ens ha consternat i mogut a la solidaritat, l’ajuda, la compassió, però també a la reflexió sobre les grans contradiccions humanes.

Entre tantes imatges de mort, dolor, destrucció he triat aquesta d’un reportatge de tve. Potser no siga de les més impactants, però la mirada de l'home amb el xiquet als braços explica l’horror que viu i clama preguntes. L’horror demanda auxili i consol imminent, les preguntes reclamen respostes i solucions clares i serioses que van més enllà de l’ajuda humanitària i impliquen estructures i polítiques mundials.

EL MONTGÓ ÉS POSA UN BARRET DE NEU.

Enguany, de nou, l'onada de fred que a tothom ens ha obligat a tapar-nos fins la punta dels dits, li ha deixat al Montgó un barret de neu per afrontar les gelors d'aquest hivern tan descabalat.
La imatge del Montgó amb el cim cobert per un lleuger mantell de neu és mitjanament habitual. Des de vora mar, des del Pla, des dels pobles del voltant, se'l veu magnífic amb el cap pintat de blanc, com un vell pastor que contempla cavil.lós les seues alterades terres de la Marina.
Però veure la imatge del nostre estimat gegant des de dalt la planura blanca, amb un atrevit excursionista aixafant-li el barret gelat, és per a mi nou i curiós. I també em fa pensar que, per sort, ni la neu quallarà ni hi ha prou espai perquè ningú no se li acudisca promoure una pista d'esquí. Només ens faltava això!.

CONTE DE CAP D'ANY

Per no perdre el costum dels darrers cinc anys, i perquè em ve de gust i m'agrada compartir els meus contes amb amics, amigues, coneguts, conegudes i amb tothom amant de fantasies suggerides per la realitat certa, deixe el meu conte de cap d'any, en versió multimèdia. Amb la intenció de felicitar-vos l'equador de les festes i entretenir-vos ( entre menjada i menjada nadalenca) amb un text propi, unes imatges casolanes i una música preciosa.
Si podeu disculpar els vostres quefers durant 5 minuts, vos convide a lecto-visionar la meua creació litero-multimèdia i rebre el meu desig d'un any 2010 feliç, alegre, pacífic, creatiu i solidari.

AMINETU HAIDAR, ABANS, ARA I DESPRÉS.

ABANS, a penes un mes enrere d’aquest desembre de 2009, però també un any enrere, i una dècada o dues enrere, només es parlava puntualment del Sàhara Occidental. Aquelles terres, que fa més de 30 anys canviaren de govern propietari sense que ningú no demanara parer al poble que hi vivia, no eren notícia ni preocupació més que per a les associacions d’ajuda humanitària, amics del poble saharià i persones o grups implicats directament .
ARA, la pacifista Aminetu Haidar, amb la defensa de la seua dignitat, està obligant a parlar seguit d’ella a la tota comunitat internacional. Cada un de nosaltres sentim la necessitat de tenir-la present, de considerar la seua posició, de prendre postura davant la injustícia comesa amb la seua persona, de manifestar-nos per ajudar-la, és el mínim que podem fer...
ARA, l’exigència d’Aminetu de tornar a casa seva, està forçant uns i altres a plantejar el tema fonamental que l’ha esperonada a rebel.lar-se, i a fer visible la causa per la que lluita: la defensa no només dels seus drets, sinó dels de tot el seu poble, dividit, exiliat, desarrelat...
ARA, la veu afeblida de la pacifista fa que governants, grans mandataris i alts estaments que dirigeixen el món hagen d'actuar; esperem que siga aviat i resolguen de manera justa.
Volem que Aminetu torne viva i amb dignitat.

I DESPRÉS, en concloure aquest dur episodi de la llarga lluita per la llibertat del poble saharià, què en farem? tornarem a parlar només de manera puntual sobre el Sàhara?
O continuarem tenint present el passat, informant-nos del que hi succeeix i recolzant la veu dels que reclamen els drets i la identitat que els corresponen?

Signa a la web d'Amnistia Internacional

JADDAD, UN CONTE SOBRE EL SÀHARA.

Kaid ibn Jaddad ocupava el llit número quatre de l’habitació destinada a acollir els pacients del servei d’urologia a l’Hospital Nacional de Rabouni.
Jo hi treballava en una saleta annexa, informatitzant l’arxiu de malalts més greus a fi d’enviar-lo als hospitals europeus per demanar col·laboració, i no vaig poder evitar ser testimoni de la història que Ibn Jaddad, recent operat, anà desgranant en veu alta durant el llarg somni induït per l’anestèsia.
A Ibn Jaddad l’havien hagut de dur a la força els familiars i amics que guardaven la seua milloria fora al ras. Només les promeses que li féu el cirurgià que operant-se tenia assegurats un mínim de cinc anys de vida i que ja mai més li eixirien les llàgrimes abans que l’orina, el convenceren que deixar-se obrir el cos era convenient i necessari.
Cinc anys podien ser fonamentals per al propòsit a què aplicava els seus afanys. Si per ell fora, la mort podia endur-se’l tot seguit, era l’única escapatòria possible que albirava per descansar dels patiments acumulats al llarg dels seixanta tres anys viscuts. L’esperança de l’acabament de l’exili i l’alegria del retorn eren il·lusions que ja havia optat per desdenyar. Però estava l’arbret, cinc anys li suposaven una bona xarxa d’arrels filtrant aigua, un tronc alt i fort, un brancatge nombrós capaç d’assegurar la supervivència contra les envestides del xaloc, i allò més important, cinc anys sobraven perquè el seu arbre s’acostumara a la duresa de la hamada. Sí, mereixia la pena deixar-se ferir a postes perquè li feren fora el mal que cavava la fosa del seu soterrament...

Descarregar conte complet

(Publicat a "Una Llar en el món", edit Bromera, 2001. "Un Hogar en el mundo", edit Algar)

HOMENATGE AL CINE JAYAN DE XÀBIA. 50 ANYS D'HISTÒRIA

Ahir, en la TV3 ( encara tinc el privilegi de gaudir a casa d’aquest canal), veient la llegendària pel.lícula “Allò que el vent s’endugué”, revivia de nou l’impacte que em causar la primera vegada que la vaig veure en el cine, en pantalla gran, amb la sala de gom a gom, a les fosques i en complet silenci, fins el soroll continuat dels rosegadors de pipes cessava quan la Vivien Leigh, en exemplar contrallum, exclamava el jurament més cèlebre del cine…
No sóc particularment cinèfila, però l’ascendent que sobre la meua generació han tingut les grans sales de cinema, i la influència del 7 art, es fa notar sovint.
Per això no puc deixar de sumar-me a l’Homenatge que la lliure “Assemblea de Cinèfils Independents de la Marina” va a retre-li al cine Jayan de Xàbia, una de les heroiques sales que, amb 50 anys d'història, han sobreviscut a la difícil competència de la televisió, els vídeos, minicines...
Quede, doncs, constància de la meua adhesió. Alhora, aprofite per fer extensiva a totes i tots els amants del cine la invitació a participar en els actes festius que tindran lloc diumenge, dia 20 de desembre al Port de Xàbia, a partir de les 11h del matí, amb cercavila presidida per grans actors i actrius, lectura de manifest, pel.lícula mítica ( sorpresa), cine-fòrum i, per a posar un "the end" a la mediterrània, acabarem amb un vi d'honor.
Una manera de ser agraïts, promoure la cultura, passar-ho bé i, naturalment, fer comarca.

VEURE PROGRAMA D'ACTES I ADHESIONS