Tots Sants, dies de familiars morts a recordar
He anat al cementeri per netejar làpides i posar flors als avantpassats, com mana la tradició, com espera la memòria de les ànimes difuntes que volen sentir l'alè dels vius.
Demà, nit d'ànimes, encendre unes minetes, esperaré que els esperits vinguen a acomboiar-nos i contaré als meus descendents un parell de contes, d'eixos que posen els pèls de punta, dels que em contaven a mi de menuda, amb esperits desconhortats escapats per una nit dels pesars amb què els soterraren o, per contra, animetes que enllumenen la fosca amb la mortalla de la felicitat amb la qual acomiadaren la vida.
I perquè no vos quedeu amb gana, estimades amistats, vos porte, per si voleu llegir, no una contalla sinó un "sucsuït", recent, molt recent, tan recent que en escriure'l encara no han passat ni vint-i-quatre hores, ni he tingut temps a assimilar-lo.
...............
Enguany he anat amb el meu germà Vicent a adornar les xicotetes façanes que guarden l'habitacle on reposen les restes de l'estimada família. Dúiem clavells, crisantems, paniculata, unes fulles d'esquelet... i un parell de roses del Montgó, que han florit malgrat les calentors amb què l'estiu ha castigat els rosers.
Jo vaig cada any, però el meu germà Vicent era la primera ocasió que venia i el moviment de vius honorant els morts l'ha commogut.
Hem caminat pel centre del cementiri conversant sobre les emocions que es desperten i els records que es reviuen en un acte tan senzill, i a l'hora ancestral, com és el de visitar les tombes.
-Al capvespre quan les animetes s'aixequen s'alegraran de veure el seu poblet tan adornat -he comentat.
-Vas a contar-me el conte de les animetes del purgatori? -m'ha preguntat Vicent coneixedor de la meua afició narradora.
-Doncs mira, no cal que conte, igual ja han començat a agafar les seues llumetes per a desfilar entre els vius, i amb sort em veien alguna.
De sobte, el meu germà s'ha parat, s'ha posat la mà al pit sentit que el cor li bategava arrítmic i que els pulmons no ventilaven la sang, ha boquejat intentant prendre aire, però la gola se li ha tancat en un nuc ardent. El rostre se li ha envermellit i els ulls volien escapar de l'òrbita ocular. Trontollava tot ell, i el ram de flors li ha caigut a terra. Jo també he deixat caure el que duia. L'he agafat dels muscles sacsant-lo, i li he donat uns colps a l'esquena mentre li deia:
-Tus, tus.
S'ha posat una mà a la gola i se l'ha oprimida per forçar la tos, a penes ha eixit un soroll ronc.
He agafat la botella d'aigua i li l'he posat a la boca. Li he deixat caure un bon raig entre els llavis sense importar si vessava i corria coll avall mullant-li la roba.
A la fi, un so gutural tronador li ha revifat la faringe, com si l'aigua li apagara un foc ardent. Ha tossit fort i ha escopit. Ha pres més aigua, ha glopejat ansiós i ha tornat a escopir. Després ha respirat profundament i ha recuperat gest i color. M'he sentit alleugerida.
-Estic bé, estic bé.
-Un atac d'al.lèrgia? - he preguntat.
-Mai no m'havia passat.
Hem fet una ullada pel voltant per si hi havia cap arbre o planta que li haguera pogut resultar irritant.
Una espurna de llum ha saltat d'on havia escopit l'aigua.
-No és un raig de sol, veritat? - ha mormolat Vicent.
-No, hui fa un dia boirós.
Ens hem mirat commocionats.
,
