El retruc llunyà d'avions de línies regulars és habitual i ja s'inclou en la calma de l'entorn. Barranqueres, margenades antigues i noves, raboses que les salten, aus que hi niuen; pinars, garroferes, oliveres centenàries o comptades carrasques; casetes anyenques, xalets moderns i humans que els habitem n'estem acostumats al subtil sentir dels aparells que traslladen viatgers per les altures.
Però fa uns dies que la pacífica muntanya no deixa de ressonar, anunciant vols invisibles d'un trànsit aeri desacostumat, que se'm fa estrany, amenaçador, perillós, espantadís. I pense en la desaparició turmentosa d'infants, de joves, de dones, d'ancians, en el segrest de les xiquetes nigerianes víctimes de la intolerància ideològica armada amb dogmes doctrinaris i eines mortíferes. I pense en els genocidis, en els pobles que l'han sofert i ara el practiquen, en les respostes que anulen les lliçons que mostra la història, en la dificultat de convivència amistosa quan la voluntat va acompanyada d'un fusell, quan el domini de l'instint animal pel territori i l'interés pels guanys poderosos se superposa a la raó i la humanitat.
Sent el retruc com un lament a frec de muntanya veïna i em dolen les batalles violentes que es lliuren en diferents zones del món... No, no hi són distants, les tenim tan prop com el soroll de la injustícia permesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada