XARXA DE DONES: IGUALTAT, MEMÒRIA I VISIBILITAT.

En una societat on el valor de les imatges es preponderant, queda en entredit el tipus d’igualtat que hem aconseguit les dones quan observem les seqüències d’un encontre entre personatges polítics, o la presidència d’una conferència, o la taula d’un debat d’intel·lectuals. En un diari normal -que no siga en època de falles- el número d’homes fotografiats supera el de dones considerablement.
Les dones formem i hem format part activa de la societat, també en el món de l'art, la investigació, la literatura, la política, la cultura i la ciència, i hem de reivindicar l'espai que ens correspon en l'imaginari col.lectiu fent visibles els mòdels de dona que s'han donat i es donen, al marge de l'àmbit domèstic i quotidià. Cal donar a conèixer els treballs, els noms, les figures de dones que s'han significat i es signifiquen de manera particular, que han propiciat i participat ben directament en el desenvolupament positiu de la nostra civilització. És més que necessari , és una obligació, un deute pendent amb tantes dones que la història passada ha submergit en l'anonimat, i les cròniques presents continuen sense donar-los la rellevància merescuda ( a les dones d'ahir i a les d'ara).
La Xarxa de Dones de la Marina Alta, en la seua continuada tasca en favor de la igualtat, reclama enguany de forma explícita allò que ve fent de manera tácita: IGUALTAT, MEMÒRIA I VISIBILITAT.
Veure actes programats per la Xarxa de Dones de la Marina Alta

ACTES DE LA XARXA DE DONES DE LA MARINA ALTA

L’escriptora Rosalia Sender i la directora de cine Cecilia Bartolomé seran homenatjades per la Xarxa de Dones de la Marina Alta, en el sopar que anualment s’organitza en commemoració del Dia Internacional de la Dona. També se li dedicarà un reconeixement a l’IES de Pedreguer.
Rosalía Sender, va ser fundadora del Moviment Democràtic de Dones a la Comunitat Valenciana, una de les líders del Moviment Feminista, i actualment escriptora de història del feminisme .
L’alacantina Cecilia Bartolomé és la primera directora de cine feminista, amb la pel.licula “Vámonos Bárbara”. Recentment la Universitat d'Alacant li ha dedicat al seu cine una setmana retrospectiva.
L’ IES de Pedreguer ha estat guanyador del 1er Premi atorgat per la Xarxa d'Universitats Valencianes (RUVID), al treball d'investigació sobre Dones Científiques presentat en l'Exposició “Científiques Invisibles”, realitzada fins al 6 de gener en la sala d'exposicions del Jardí Botànic de València.

Actes programats per la Xarxa de Dones, amb motiu del dia Internacional de la Dona:

Dijous dia 4 de març:
Concentració- manifestació a les 19,30h en la Glorieta de Dénia, al finalitzar la manifestació, es llegirà un manifest.
Sopar-Homenatge. A les 21,al restaurant Los Arcos de Pedreguer, en el que es lliurarà a les homenatjades una estatueta en bronze (creada per una artista de la comarca), així com un CD amb la seua trajectòria.
Dia 7 de març:
Projecció de la pel·lícula “Lluny d'Àfrica” de la directora Cecilia Bartolomé, en el Centre Social de Dénia a les 19h, en col.laboració amb el Cineclub Pessic .

Veure post sobre: IGUALTAT, MEMÒRIA I VISIBILITAT

SABORS D'UNA VETLLADA MUSICAL .

Esplèndida vetllada musical la de dissabte a la nit. Els bons costums, les sanes aficions i la força artística es va deixar sentir a la vila de Xàbia, per demostrar, una vegada més, que als pobles mediterranis la música ens somou de soca-rel i ens fa bullir la sang, en que estiguem al curt i dur mes de febrer.
Per començar la vetllada, en concloure el capvespre, vam assaborir la presentació del disc “Casino Jalouse, dotze ballables i un One-step humorístic”. El nou treball de la Romàntica del Saladar, emblemàtica banda de Xàbia coneguda i reconeguda més enllà del País, ens va fer vibrar als sons de melodies centenàries. Foxtrop, java, pasdoble, tango, ritmes mítics que recobren frescor i vigència en ser interpretats pels músics de la RAS, i així com en altres temps van entretenir els nostres avis, ara ens distrauen a nosaltres, ens trauen dels mals humors i ens atrauen al ball i a la festa. Les més de dues-centes persones que abarrotàvem la sala d’audicions del conservatori no vam poder deixar de moure els peus, això sí sense canviar-los de lloc per la falta d’espai.
La segona part de la vetllada, ens la va brindar la generositat dels nombrosos grups de Xàbia que dediquen oci, gust i treball a la música. La gala solidària”Xàbia, tots per Haití”, demostrà el compromís d’ajuda i col.laboració econòmica dels veïns amb les tragèdies d’altres pobles (és el mínim que podem fer). La gala s’acollí en l’església-fortalesa (abans de l’ajuntament, des d’agost de l’arquebisbat, recentment de la parròquia). L’històric edifici va tornar a mostrar quan sabuts eren els nostres avantpassats, en aquest cas en qüestions d’acústica; veus i instruments acaronaven l’aire i els sentits sense cap tipus de sonorització electrònica, la bona arquitectura i la qualitat de la pedra tosca eren suficients.
Acabada la vetllada, el bon sabor d’oïdes es veia enterbolit per les preguntes de sempre: com un poble que estima tant la música no té un lloc modern per allotjar-la? Amb tant com s’ha construït les darreres dècades, on està l’auditori promés fa vint anys?
Ai els governants! que mal interpreten les partitures que els donen els pobles.

(Veure vídeo de la presentació de Casino Jalouse)

HAITÍ

Ara i adés, els fets que ocorren em fan pensar en que aquest món està muntat amb quatre patades perverses i organitzat amb cinc manotadas avaricioses. El terratrèmol d’Haití, desastre natural, tragèdia humana, infern social ens ha consternat i mogut a la solidaritat, l’ajuda, la compassió, però també a la reflexió sobre les grans contradiccions humanes.

Entre tantes imatges de mort, dolor, destrucció he triat aquesta d’un reportatge de tve. Potser no siga de les més impactants, però la mirada de l'home amb el xiquet als braços explica l’horror que viu i clama preguntes. L’horror demanda auxili i consol imminent, les preguntes reclamen respostes i solucions clares i serioses que van més enllà de l’ajuda humanitària i impliquen estructures i polítiques mundials.

EL MONTGÓ ÉS POSA UN BARRET DE NEU.

Enguany, de nou, l'onada de fred que a tothom ens ha obligat a tapar-nos fins la punta dels dits, li ha deixat al Montgó un barret de neu per afrontar les gelors d'aquest hivern tan descabalat.
La imatge del Montgó amb el cim cobert per un lleuger mantell de neu és mitjanament habitual. Des de vora mar, des del Pla, des dels pobles del voltant, se'l veu magnífic amb el cap pintat de blanc, com un vell pastor que contempla cavil.lós les seues alterades terres de la Marina.
Però veure la imatge del nostre estimat gegant des de dalt la planura blanca, amb un atrevit excursionista aixafant-li el barret gelat, és per a mi nou i curiós. I també em fa pensar que, per sort, ni la neu quallarà ni hi ha prou espai perquè ningú no se li acudisca promoure una pista d'esquí. Només ens faltava això!.

CONTE DE CAP D'ANY

Per no perdre el costum dels darrers cinc anys, i perquè em ve de gust i m'agrada compartir els meus contes amb amics, amigues, coneguts, conegudes i amb tothom amant de fantasies suggerides per la realitat certa, deixe el meu conte de cap d'any, en versió multimèdia. Amb la intenció de felicitar-vos l'equador de les festes i entretenir-vos ( entre menjada i menjada nadalenca) amb un text propi, unes imatges casolanes i una música preciosa.
Si podeu disculpar els vostres quefers durant 5 minuts, vos convide a lecto-visionar la meua creació litero-multimèdia i rebre el meu desig d'un any 2010 feliç, alegre, pacífic, creatiu i solidari.

AMINETU HAIDAR, ABANS, ARA I DESPRÉS.

ABANS, a penes un mes enrere d’aquest desembre de 2009, però també un any enrere, i una dècada o dues enrere, només es parlava puntualment del Sàhara Occidental. Aquelles terres, que fa més de 30 anys canviaren de govern propietari sense que ningú no demanara parer al poble que hi vivia, no eren notícia ni preocupació més que per a les associacions d’ajuda humanitària, amics del poble saharià i persones o grups implicats directament .
ARA, la pacifista Aminetu Haidar, amb la defensa de la seua dignitat, està obligant a parlar seguit d’ella a la tota comunitat internacional. Cada un de nosaltres sentim la necessitat de tenir-la present, de considerar la seua posició, de prendre postura davant la injustícia comesa amb la seua persona, de manifestar-nos per ajudar-la, és el mínim que podem fer...
ARA, l’exigència d’Aminetu de tornar a casa seva, està forçant uns i altres a plantejar el tema fonamental que l’ha esperonada a rebel.lar-se, i a fer visible la causa per la que lluita: la defensa no només dels seus drets, sinó dels de tot el seu poble, dividit, exiliat, desarrelat...
ARA, la veu afeblida de la pacifista fa que governants, grans mandataris i alts estaments que dirigeixen el món hagen d'actuar; esperem que siga aviat i resolguen de manera justa.
Volem que Aminetu torne viva i amb dignitat.

I DESPRÉS, en concloure aquest dur episodi de la llarga lluita per la llibertat del poble saharià, què en farem? tornarem a parlar només de manera puntual sobre el Sàhara?
O continuarem tenint present el passat, informant-nos del que hi succeeix i recolzant la veu dels que reclamen els drets i la identitat que els corresponen?

Signa a la web d'Amnistia Internacional