Un any després que Aminetu Haidar, activa pacifista pels drets d’autodeterminació del Poble Sahrauí i pel Drets Humans, ocupara portades de premsa i mitjans de comunicació, motivara articles d’opinió, moguera consciències, ens movilitzara a eixir al carrer, i remoguera preocupacions interessades, la realitat del poble sahrauí torna a mostrar el seu drama. Ara amb major cruesa si cap que llavors, perquè no és només una persona la violentada, sinó una població. I perquè, endemés, ha passat un any sense que la situació dels sahrauís tinguera la més mínima millora.Un any que ve a sumar-se als anterior, i en fan 35, o més.
35 anys d’ocupació i lluita: A 1975 les tropes espanyoles abandonaren el territori del Sàhara donant pas a l'ocupació militar marroquí. Aviat, començaren els enfrontaments armats entre l'exèrcit d'Alliberament Popular Sahrauí i l’exèrcit marroquí. La lluita armada va durar fins a 1981, 16 anys de guerra que acabaren quan el Consell de Seguretat de les Nacions Unides creà el pla de pau en 1991, així com una Comissió especial per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO). El fracàs de la MINURSO és evident. L’ ONU ha mantingut durant tots estos anys una neutralitat còmplice amb les violacions dels Drets Humans i no ha actuat per a exigir i garantir la celebració d'un referèndum. Els sahrauís continuen la lluita pacífica.
35 anys d’exili en la dura hamada: La població civil sahrauí va haver de fugir a la regió algeriana de Tindouf, la zona més inhòspita i pedregosa del desert del Sàhara, on es crearen 5 campaments de refugiats. S'estima que hi viuen 165.000 habitants. Sense aigua corrent, xarxa elèctrica, a penes treball i falta de mitjans en educació i sanitat, sobreviuen gràcies a l'ajuda humanitària. 
La zona alliberada pel Front Polissari és una franja de desert àrid, poblada de mines antipersona (més de 5 milions) que causen gran quantitat de víctimes entre la població nómada i el bestiar.
En mig, separant ambdues parts hi ha el mur de la vergonya. Més de 2.700 kilòmetres de murs d'arena, pedra i camps de mines. Amb sistemes de detecció, radars, búnkers i un fort sistema de vigilància de marroquí. Va ser construït per Marroc, entre 1980 i 1987, per a defensar les ciutats més importants i garantir la usurpació dels recursos naturals.
35 anys de guanys i impunitat per als ocupants: Grans ingressos econòmics amb els rics recursos naturals del Sàhara: les mines de fosfats i la pesca. Controlant una important situació geogràfica pel pas fronterer d'Àfrica a Europa ( d'immigració, narcotràfic, terrorisme…). Invisibilitat i silenci ( forçat amb amenaces) del conflicte en els mitjans de comunicació.
Més de 35 anys de reclamar i esperar: La celebració d'un referèndum per a l'autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com l'ONU va proclamar en 1965.
La no violació dels Drets Humans en els territoris ocupats del Sàhara.
La fi de l'ocupació del Marroc en el Sàhara i el cessament de l'espoli de les riqueses naturals que no li pertanyen.El Poble Sahrauí manté des de 1991 la lluita pacífica i democràtica, mentre que El Marroc no ha dut a terme les condicions de l'alt el foc i continuen explotant bombes antipersona. El Marroc és el 2n país que més resolucions de l'ONU incompleix, després d'Israel.
Amb aquest breu recull de dades, estretes de diferents mitjans, sume la meua veu a les que criden en favor de la llibertat del Poble Sahrauí, ocupat per les riqueses del seu territori, subjugat amb les modernes formes de perversa esclavització col.lectiva.
Alguns vídeos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada